Interludi o pausa per pensar

Benvolguts escassos lectors (per no dir nuls, a part dels trolls que es dediquen a deixar comentaris completament mancats de sentit)

Avui faig una entrada només per no deixar completament mort el meu petit blog, ja que li vull donar una petita empenta, a veure si m’animo i escric amb regularitat. De fet, li he posat aquest títol perquè tinc un parell o tres d’entrades en construcció (una d’un altre relat que vaig escriure i de fet, la que posa nom al blog “Un món darrere cada porta”, l’entrada per recomanar-vos un llibre i segurament, un relat curt per a un concurs d’una d’aquests comunitats online de la que els joves sempre estem enganxats).

També dir-vos que faré una entrada al blog Calendari d’advent el dia 24 de novembre i segurament en faré alguna altra (a veure si em dóna temps i ho acabo d’escriure) pel mega aqüeducte que hi ha la setmana que ve.

Bé, em sembla que això és tot per ara… i si no, sempre puc afegir el que sigui

Cuideu-vos moooooooooooooolt!

PS: us adjunto el blog de la meva mare i les seves manualitats, a veure que us sembla L’@

Comparteix a Facebook

Un matí qualsevol

Era una nit clara de lluna plena. El silenci s’imposava d’una manera asfixiant. La càlida i suau brisa feia surar en l’aire pètals de cirerer i sacsejava dolçament el fullam dels arbres. De sobte, el so d’unes passes acostant-se precipitadament trencà el silenci de la nit. Les passes s’aturaren en sec, darrere meu, i el so d’una respiració agitada prengué força. De cop, una veu suau digué:

- Per fi et trobo, Nia…

Em desperto tota suada. Altre cop aquest somni. Miro el despertador. Les 6:00. Una altra vegada m’he despertat abans que sonés. El paro. Em llevo i trio la roba que em posaré avui. Em dirigeixo al bany. Pel camí, passo per davant de l’habitació de la Jud, la meva companya de pis. Encara dorm tranquil·lament. Entro al bany amb tan sigil com puc i obro l’aigua. Em desvesteixo. Agafo la tovallola del penjador i la col·loco sobre la tapadora del wàter. Poso la mà sota l’aigua per comprovar la temperatura. Obro la freda per temperar-la i em fico dins. M’ensabono tota i m’esbandeixo. Mentrestant, entra la Jud. Es disculpa i em pregunta què faig tan d’hora llevada. Li contesto que he tornat a tenir aquell somni, que m’he despertat abans i ho he aprofitat. Ella m’inquireix que si en tinc per gaire. Li contesto que ja estic acabant. Marxa i tanca la porta darrera seu. Paro l’aigua. Agafo la tovallola per eixugar-me i surto de la dutxa. Crido a la Jud i li dic que jo ja he acabat, que quan vulgui pot entrar a dutxar-se. Penjo la tovallola i agafo el meu barnús. Taronja, com la meitat de les meves coses. El de la Jud, de color grana, penja al costat del meu. Ella entra i ens creuem. Aprofita per dir-me que engegui la mini-cadena. Assenteixo amb el cap. Em dirigeixo a la meva habitació i, de passada, engego l’aparell. Comença a sonar la música dels matins: Macaco.

Em vesteixo: uns texans estripats pel genoll i una samarreta. Vaig a la cuina, col·loco  un parell de llesques a la torradora i poso la cafetera al foc. Vaig cap al bany. Demano permís a la Jud per poder-hi entrar i ella me’l concedeix. Em raspallo el cabell i em poso colònia.  Pregunto a la Jud com vol les torrades. Em contesta com sempre, amb oli i sal. Torno a la meva habitació. Aquesta vegada és per calçar-me i ficar-me la jaqueta. Agafo les ulleres de la tauleta. També taronges. Em poso les arracades, els anells i els braçalets.

Busco la meva bossa perquè l’he tornada a perdre. La trobo a l’estudi, juntament amb els llibres que vaig estar consultant ahir a la nit. Els recullo. Poso l’estoig dins la bossa i la deixo a l’entrada, al costat de l’abric. Torno a anar la cuina. El cafè ha pujat. Paro el foc. Trec les torrades de la torradora, les deixo en un plat i en poso un parell més a fer. Col·loco els individuals sobre la taula. Un de taronja per mi i un altre de grana per la Jud.

La Jud entra a la cuina. Vesteix uns texans foscos gastats i un jersei de coll alt a ratlles de colors. Pota la seva llarga i arrissada cabellera pèl-roja recollida en una cua alta.  Treu la llet del frigorífic, l’aboca en un parell de tasses, una de taronja per mi i una altra de grana per ella, i l’escalfa al microones. Mentrestant, vaig posant oli i sal a les quatre torrades, ara ja fetes, i les serveixo. Pregunto a la Jud si les col acompanyar amb embotit i em contesta que sí, que si puc treure el “tupper” on estan guardats. Aprofito que tinc la nevera oberta per treure els embotits i l’ampolla de suc de taronja natural i en serveixo una mica als dos gots que hi ha sobre la taula. Poso una llesca de formatge i una llesca de pernil salat sobre les torrades i faig el mateix en les de la Jud. Em diu que va a preparar-se la bossa i que ara ve. Jo començo a esmorzar.

La Jud torna i s’asseu davant meu. Mengem en silenci, escoltant la música que tenim de fons. Cap s’atreveix a mirar als ulls de l’altra. Em pregunta com he dormit. Contesto que prou é i pregunto el típic “i tu?”.  Hi ha un silenci per resposta. Últimament la convivència s’ha fet força complicada. La tensió es pot tallar amb un ganivet mal esmolat. Encara no m’ha perdonat que sentís alguna cosa vers ella i li ho digués. Es pensa que no sé que té les maletes fetes però jo les he vistes. Continuem menjant en silenci. Miro el rellotge. Les 7:00. Comento que hauríem d’anar passant si no volem fer tard. Llavors succeeix quelcom extraordinari. La Jud em mira als ulls. Li aguanto la mirada, expectant del que passarà. Em diu que no podem continuar amb aquella situació, que allò no es viure, que la convivència silenciosa no li agrada i que aquesta tarda, quan torni de classe, ella i les seves coses ja no hi seran.  Els ulls se li neguen de llàgrimes. S’aixeca i marxa corrent cap a la seva habitació.  Tanca la porta amb un cop sec. Em quedo quieta, no sé com reaccionar.

M’aixeco i em planto davant de la porta de la seva habitació. Dubto. No sé que fer. La Jud és la millor amiga i no vaig gosar explicar-li els meus sentiments per por de perdre-la i, ara, les coses han empitjorat per culpa de la meva covardia. Truco a la porta amb els nusos de la ma. La Jud l’obre amb els ulls plens de llàgrimes. Li demano si puc entrar. Ella assenteix i es fa a un costat. Entro i m’assec en una cadira. Ella s’asseu al llit, lluny de mi. Li demano perdó. Li explico el perquè no li havia dit el que sentia per ella, que no era perquè no li tingués confiança sinó que era per por a perdre-la, que no volia allunyar-la del meu costat. Em talla. Em crida. Mai m’havia cridat. Em diu que si tant m’importa no hauria hagut d’anar explicant els meus sentiments als altres i que era culpa meva i només meva aquella situació. Callo. El silenci s’imposa de nou com és tan habitual últimament. Reprenc l’explicació. Dic que jo només havia parlat dels meus sentiments amb la Clàudia (una altra amiga) i deuria haver estat ella la que havia anat dient als altres el que sentia i que em sabia molt de greu aquella situació. La veu em falla. Se’m fa un nus a la gola i els ulls se’m neguen. M’aixeco de la cadira. No puc més. La meva millor amiga m’odia i és culpa meva. Em dirigeixo a la porta. Noto una pressió al braç. Em giro. Veig a la Jud que m’està agafant perquè no marxi. La miro als ulls. S’asseu altra vegada al llit i em demana que m’assegui al seu costat. Obeeixo i m’assec. Amb un fil de veu em diu que no em podia culpar únicament a mi d’aquella situació perquè ella tampoc havia sigut sincera al cent per cent amb mi. Llavors la Jud em deixa glaçada. No puc creure’m el que senten les meves orelles. La Jud acaba de dir que m’estima, que sempre m’havia estimat i que per això l’havia dolguda tant que jo no li confessés els meus sentiments. La pressió d’uns llavis tallats contra els meus em sobta. La Jud m’està fent un petó. L’hi retorno. Ens estirem al lli mentre ens besem. Ella em mira i somriu. Somric, l’abraço i penso que no tots els matis són iguals.

Comparteix a Facebook

De pirates…

Fa temps vaig començar a escriure un conte sobre pirates i, com sempre m’acaba passant, no l’he pogut acabar perquè m’he quedat estancada que no sé com continuar-lo, i per si això no fos prou, el disc dur extern on estava es va morir i he perdut el conte, per sort, només era el principi, però… fa ràbia igualment.

La trama girava, bàsicament, sobre un parell de pirates que de cop es troben en una terra fantàstica on els vaixells volen i hi ha roques que floten en l’aire on la gent hi viu. Aquests pirates, escoltant d’amagat, descobreixen que la princesa del regne de Terraflotant (nom de la terra màgica on aterren) ha estat segrestada. El que passa és que no trobo un motiu adient per a que els pirates vagin a rescatar a la princesa… pffffff…

En fi, bàsicament és per veure si algú dels escassos lectors que tinc (obviament, per culpa meva, si no em moc i no difonc, no aconseguiré que la gent que em llegeixi) té ides per una història de pirates ^^

Petons i abraçades!

Mariona

Comparteix a Facebook

Holaaaaaaaaaaa!!! (de nou)

En vistes que els creadors de “elmeubloc.cat” han volgut renovar aquest lloc, he vist el meu petit (però important, almenys per a mi) bloc desaparegut. Doncs torno a començar!

Si per casualitat has vingut a parar al meu bloc, sàpigues que bàsicament aquest bloc és un lloc de relflexió per a mi mateixa, on també hi penjo textos que escric, algunes coses emocionants que m’hagin pogut passar (això serà poques vegades, o quasi inexistent), etc, etc, etc…

Doncs aquí acabo aquesta primera (i desastrosa) entrada del meu nou (i millorat?) bloc. Molts petons per a tu, lector, i gràcies per llegir-me.

Laqsemprecau

Comparteix a Facebook